Ciao Firenze! Pimer dia

Després d'un seguit de dies de despedides (sopars, festes, fotos, targetes...), arriba el dia de marxar cap a terres pizzeres. La sensació realment és rara, és una barreja d'alegria, tristor i incertesa a la vegada. Alegria perquè tinc moltes ganes d'arribar a Florència, caminar pels seus carrerons, perdre'm (que la meva super orientació, per suposat ho permetrà! jeje ), fer fotos, conèixer gent, conèixer llocs, saber un munt d'italià...  Tristor perquè, tot i que és per poc temps, deixo tota la meva gent a Catalunya, aquells amb qui no m'agradaria perdre ni un moment.. i amb qui m'agradaria compartir totes les meves experiències d'aquí...però ja se sap que a tot arreu no s'hi pot estar. Incertesa... de fet sempre, de forma contínua estem envoltats d'incertesa, però potser el fet que el teu lloc habitual canviï fa que es reforci aquesta sensació...

Agafo l'avió de Reus a Pissa i arrivo a quarts de 5 a terres italianes. El viatge des de Pissa fins a Florència, el meu únic i gran patiment pel tema càrrega de maletes, ha estat un èxit! Existeix un bus que va directe de l'aeroport de Pissa fins a l'estació de tren de Florència, que està a 10 minuts caminant fins al meu pis. Perfecte, perquè les meves intencions eren anar de bus en bus i de tren en tren... hauria mort en l'intent! jejeje  La meva idea d'anar caminant de l'estació fins al pis no va ser possible: les llambordes i els carrers estrets no m'ho permetien, per això vaig optar per l'opció del taxi (clavada va ser poc, a més, el taxista va fer un tomb enorme i inútil pensant-se que jo no sabia on m'havia de portar... comencem a conèixer els italians...).

Arribo al meu portal, i comença l'aventura de pujar les maletes fins al segons pis (no hi ha ascensor!! :S de fet cap pis de la zona antiga en té...) Començo amb l'estratègia de anar fent rodolar la maleta grossa cap amunt, escala per escala (tècnica efectiva) fins que obre la porta un veí, un vellet d'aproximadament uns 70 anys que s'ofereix amablement a ajudar-me. :) Finalment. tots dos ho aconseguim! yuhúu! En arribar a la porta, la meva companyia de pis obre la porta i m'ajuda a entrar les coses. El veí es presenta com "signore Amico, dottore della medicina generale e del cuore", i diu que si mai ens feia falta res, ja sabíem on trobar-lo!

Xerro una estona amb la companya de pis italiana (l'Antonella), una noia de la meva edat del sud d'Itàlia que estudia Filosofia i Lletres a Florència. Parlem durant bastant estona amb el meu italià amb moltes paraules tretes de la màniga, però ens entenem, ella m'informa de coses útils: telèfon, internet, uni.... 

És hora de sopar! Decideixo anar a caminar un rato per Florència i a comprar alguna cosa per a menjar. Mentre caminava de cop se'm planta al davant il Duomo di Santa Maria di Fiore (Catedral), cada vegada que el vec flipo... es enorme, és una passada, és impressionant...no té paraules, s'ha de veure! la d'anys que es devien passar construint-la, la de gent que hi devia treballar... Finalment, acabo sopant un panini a les escales del Duomo, mirant l'ambient i la gent passar. I com no... venen els segurates a cridar-me l'atenció perquè m'estava recolzant a un tros de paret de la catedral... uy!